Quants cops heu preparat una pràctica de laboratori amb molta cura, invertint-hi temps, pensant-la fins al mínim detall i després, un cop realitzada, us ha quedat un regust agredolç? A mi, sense anar més lluny, m’ha succeït més d’un cop. És una sensació que odio, sempre he tingut clar que s'han de fer moltes pràctiques. La ciència no s’aprèn només a l’aula!
Els problemes que més s’han repetit al llarg dels anys quan he anat al laboratori són dos:
- El primer és que algunes pràctiques que a mi em semblen molt interessants, no acaben de motivar als alumnes.
- El segon, és que molt sovint les pràctiques no resulten (siguem sincers) en un veritable aprenentatge significatiu.
Si no aconseguim que aquells “fils blancs que semblen un moc” que obtindran al final de la pràctica, signifiquin alguna cosa per ells...
En el segon problema, el de la falta d’aprenentatge significatiu, molt sovint els professors en som els clars culpables... Quants cops els heu fet seguir als alumnes un protocol de laboratori que no entenen, com si fossin autòmats? Sé que algun cop no queda més remei però la meva màxima és:
“Els alumnes mai han de realitzar una pràctica sense saber exactament el que estan fent en tot moment”
Personalment dono poca importància al resultat final d'una pràctica, però no suporto que un alumne faci una pràctica, encara que li surti bé, si no sap exactament el que està fent en tot moment.
Per evitar aquests problemes, m’he acostumat a vàries coses:
- Discutir la pràctica abans de fer-la, presentar-la amb una o vàries classes d’antelació (crear expectatives).
- També intento evitar (encara que sovint ho he de fer) donar-los el protocol de pràctiques just en entrar al laboratori, no té sentit, no sabran el que fan.
- Quan arriba el dia de la pràctica també trobo interessant que no es trobin tot el material preparat, han d’aprendre a moure’s pel laboratori i, sobretot, han de saber què els fa falta per fer la pràctica. Que siguin ells el que et demanin el material!
Una de les pràctiques que m’ha permès veure l’eficàcia d’aquestes idees és l’extracció de DNA propi. A mi sempre m’ha semblat interessant però, com que no és visualment espectacular com altres pràctiques que faig, solia avorrir a molts alumnes. No és una pràctica espectacular, però la podeu convertir en significativa.
Un cop acabada la digressió (perdoneu), us explico com i perquè una pràctica que el curs passat va ser un fracàs, aquest any m’ha funcionat.
- El curs anterior la vaig fer com una pràctica típica, com les que a mi em feien fer al meu institut (i que també m’avorrien): simplement, vam anar al laboratori i allà van seguir el protocol que jo els havia preparat i que no havien vist prèviament. Resultat? Doncs bé; la majoria van extreure correctament el seu DNA.
Fins aquí, perfecte. Però quan acabaven molts em preguntaven avorrits “I ara què?” o “Sebas, aquests fils blancs són el que hem de veure?”. No sé vosaltres però aquestes preguntes em fan pensar que una pràctica ha fracassat. Per acabar-ho de rematar, un dels millors alumnes de la classe em pregunta: “Sebas, perquè posem sabó a les nostres cèl·lules per veure el DNA?”
Doble fracàs. La pràctica no ha servit de res. Molt bé, han vist DNA, i què? Què han après?
- Però sóc tossut i aquest any he tornat a fer exactament la mateixa pràctica però canviant d’estratègia:
Primer vam fer un “pre-lab” (a més de tossut sóc una mica pedant) on els vaig dir que la següent setmana aniríem al laboratori. També els vaig dir que el dia de la pràctica jo no faria res, haurien de ser totalment autònoms i demostrar-me de què eren capaços. “Ni tan sols penso posar-me la bata”, els vaig dir.
En aquesta sessió prèvia ells mateixos haurien d’escriure (per parelles) el seu protocol de laboratori i anotar també el material que els caldria per fer-la. Per això vaig crear la fitxa que us penjo on hi ha uns quants links amb vídeos tutorials per fer l’experiment (així podrien apuntar-se els materials i mètodes). A més a la fitxa hi havia també una sèrie de preguntes que haurien de buscar per la xarxa encaminades a què esbrinessin perquè servien cada un dels productes implicats en la realització de la pràctica.
Els problemes que més s’han repetit al llarg dels anys quan he anat al laboratori són dos:
- El primer és que algunes pràctiques que a mi em semblen molt interessants, no acaben de motivar als alumnes.
Com intento superar aquests problemes?
Per superar el primer problema, el de la motivació, sempre em recordo a mi mateix que: perquè les pràctiques siguin engrescadores pels alumnes, hem de fer que els resultin properes d’alguna manera. Hem de crear algun tipus de vincle entre ells i la pràctica a realitzar. A més, hem de crear expectació per la pràctica, hem de vendre el producte. En els cas de la pràctica que us explicaré després (Extracció de DNA propi), "es ven" sola...
-Extrauran i observaran els seu propi material genètic! Les instruccions que, si bé parcialment, els fan ser com són...Si no aconseguim que aquells “fils blancs que semblen un moc” que obtindran al final de la pràctica, signifiquin alguna cosa per ells...
En el segon problema, el de la falta d’aprenentatge significatiu, molt sovint els professors en som els clars culpables... Quants cops els heu fet seguir als alumnes un protocol de laboratori que no entenen, com si fossin autòmats? Sé que algun cop no queda més remei però la meva màxima és:
“Els alumnes mai han de realitzar una pràctica sense saber exactament el que estan fent en tot moment”
Personalment dono poca importància al resultat final d'una pràctica, però no suporto que un alumne faci una pràctica, encara que li surti bé, si no sap exactament el que està fent en tot moment.
Per evitar aquests problemes, m’he acostumat a vàries coses:
- Discutir la pràctica abans de fer-la, presentar-la amb una o vàries classes d’antelació (crear expectatives).
- També intento evitar (encara que sovint ho he de fer) donar-los el protocol de pràctiques just en entrar al laboratori, no té sentit, no sabran el que fan.
- Quan arriba el dia de la pràctica també trobo interessant que no es trobin tot el material preparat, han d’aprendre a moure’s pel laboratori i, sobretot, han de saber què els fa falta per fer la pràctica. Que siguin ells el que et demanin el material!
Una de les pràctiques que m’ha permès veure l’eficàcia d’aquestes idees és l’extracció de DNA propi. A mi sempre m’ha semblat interessant però, com que no és visualment espectacular com altres pràctiques que faig, solia avorrir a molts alumnes. No és una pràctica espectacular, però la podeu convertir en significativa.
- El curs anterior la vaig fer com una pràctica típica, com les que a mi em feien fer al meu institut (i que també m’avorrien): simplement, vam anar al laboratori i allà van seguir el protocol que jo els havia preparat i que no havien vist prèviament. Resultat? Doncs bé; la majoria van extreure correctament el seu DNA.
Fins aquí, perfecte. Però quan acabaven molts em preguntaven avorrits “I ara què?” o “Sebas, aquests fils blancs són el que hem de veure?”. No sé vosaltres però aquestes preguntes em fan pensar que una pràctica ha fracassat. Per acabar-ho de rematar, un dels millors alumnes de la classe em pregunta: “Sebas, perquè posem sabó a les nostres cèl·lules per veure el DNA?”
Doble fracàs. La pràctica no ha servit de res. Molt bé, han vist DNA, i què? Què han après?
- Però sóc tossut i aquest any he tornat a fer exactament la mateixa pràctica però canviant d’estratègia:
Primer vam fer un “pre-lab” (a més de tossut sóc una mica pedant) on els vaig dir que la següent setmana aniríem al laboratori. També els vaig dir que el dia de la pràctica jo no faria res, haurien de ser totalment autònoms i demostrar-me de què eren capaços. “Ni tan sols penso posar-me la bata”, els vaig dir.
En aquesta sessió prèvia ells mateixos haurien d’escriure (per parelles) el seu protocol de laboratori i anotar també el material que els caldria per fer-la. Per això vaig crear la fitxa que us penjo on hi ha uns quants links amb vídeos tutorials per fer l’experiment (així podrien apuntar-se els materials i mètodes). A més a la fitxa hi havia també una sèrie de preguntes que haurien de buscar per la xarxa encaminades a què esbrinessin perquè servien cada un dels productes implicats en la realització de la pràctica.
Els vaig dir que l’activitat tindria dos aspectes avaluables: en acabar la pràctica m’entregarien la fitxa de feina prèvia i, a més, durant la sessió jo puntuaria si eren o no capaços de fer la pràctica de manera autònoma.
Què va succeir el dia D? Reconec que pensava que només s’haurien preparat la pràctica els de sempre.. Doncs no, tots havien fet la feina (val, potser un o dos no...). I sobretot estaven molt motivats per demostrar-me que eren capaços de fer les coses sols (al cap i a la fi són adolescents...). Fins i tot es barallaven perquè el DNA extret fos el seu propi.
“I els resultats, què?” - Direu. També en contra de les meves expectatives, dels 8 grups de treball que vaig tenir, 7 van observar perfectament el DNA. El grup que va fallar havia agafat alcohol etílic enlloc d’alcohol isopropílic. Cap problema, s’aprèn equivocant-se i jo vaig aprendre una cosa nova: durant la pràctica havia vist que agafaven aquest alcohol i no els vaig corregir perquè pensava que la influència en el resultat seria mínima. Vam convertir l’error en un descobriment.
Però això no és l’important. El que més em va agradar va ser les preguntes que em feien. Aquest any no preguntaven: “I ara Què?” o “I això perquè serveix”?... Sinó coses com: “I amb això podríem fer un clon de L’Anna?” o “aquests fils blancs tenen les instruccions per construir-me?” “Sebas, avui hem semblat científics, eh?”. Primer objectiu assolit, s’havien motivat.
Ara bé, van aprendre alguna cosa? Doncs no sé que deuen recordar ara, uns mesos després. En aquells moments em va encantar sentir com mentre feien la pràctica discutien: “que no toonta, amb el sabó el que fem es trencar la membrana de les cèl·lules!” o "i el nucli què, com es trenca"?...
I jo...me’n vaig anar més content a casa.
